El tretze de setembre d’enguany no vaig poder ser a Arenys de Munt, però sí que hi eren amics i amigues i companys i companyes amb les quals he compartit i segueixo compartint molts anys de militància dins de l’independentisme organitzat. Tothom em comentava el mateix: aquell dia es respirava un ambient de festa que et feia tenir, durant tota la jornada, una brillantor d’alegria als ulls difícil de contenir. “Això ja no hi ha qui ho aturi”, pensaven moltes de les persones que eren allà, ja fos per poder votar, per treballar o per gaudir de la diada.
I aquest pensament crec que és la clau de volta de tot plegat. La consulta popular d’Arenys de Munt és la punta de llança de tot un procés que ja fa força temps que ha començat i que només té un final posible. Trigarà més o menys, però l’última estació és a tocar. Arenys de Munt ha propiciat, segurement, que s’ho acabin de creure algunes persones encara incrèdules.
I precisament això és el que fa mal a molta gent: als “sobiranistes” de l’”a poc a poc”, perquè saben que el dia que esdevinguem un país normal se’ls hi haurà acabat la rifa de viure d’escriure i opinar segons quines coses; als “nacionalistes” de les “cases grans”, perquè veuen que es mouen davant d’un moviment difícil de controlar (“ens hi posem o no ?”, “si ho fem: a quí deixem pel camí ?”, “i si no ho fem, què passarà ?”. Quanta, quanta por !); als “federalistes” de pa sucat amb oli, incapaços d’explicar quina és la seva opció política real volent-nos fer creure que a Espanya hi ha algú que es creu això del federalisme; als “no nacionalistes” que ens diuen que això no és important, que ara hi ha coses més importants per tractar (quant de cinisme que amaga aquesta frase); als que volen minimitzar les consultes amb un to burleta perquè saben que tot plegat és bastant més seriós del que voldrien; …
I dels espanyols ? No cal dir-ne res de les seves reaccions ? I tant !! Els vull animar a seguir per aquest camí. La seva resposta és la que ens ha de fer veure, per si en teniem algún dubte, que ens trobem en el camí correcte. La resposta que surt de les vísceres, de la seva sacra constitució, de l’immobilisme de les seves lleis i de la por, m’omple d’alegria. El que realment hem de saber combatre és, són, les traves que ens posaran des de dins aquelles persones que podem arribar a pensar que són al nostre costat. Si hi són, que ho demostrin. Si no, que ho diguin. No passa res. Tan sols és qüestió de saber, sense draceres ni subterfugis, que ningú juga amb cartes marcades.
A Arenys de Munt, el 13 de setembre. A Sant Cugat del Vallès , ben aviat. Als Països Catalans, molt abans del què ens pensem !
