La maleïda crisi o com podem obrir de bat a bat la porta de l’esperança

Li podem donar moltes voltes al fet de com podem superar l’actual crisi econòmica que estem patint. El que sembla segur és que ens trobem davant d’una crisi estructural del sistema capitalista creada pels mateixos agents que el sustenten (bancs, grans multinacionals, especuladors del món immobiliari i del món borsari, …). I el que també sembla segur és que els qui han creat aquesta crisi són els mateixos que es segueixen fent cada cop més rics (només cal veure els darrers beneficis de Telefónica amb la vergonya afegida que ha anat acompanyat d’una important reducció de plantilla).

Davant d’aquesta situació crec que, des de l’esquerra transformadora, hem de ser valents i valentes i parlar sense embuts. Difícilment res tornarà a ser com abans, i hem de ser capaços i capaces d’aprofitar aquesta crisi per saber visualitzar que hi ha altres maneres maneres d’entendre l’economia i la societat que poden aportar un benestar general on no sempre pateixin els mateixos. Cal que, al mateix moment  que diem no a les retallades, aportem alternatives que apostin clarament per la protecció dels més desafavorits i per la potenciació de la sanitat i l’educació com a eixos principals de la construcció d’una societat cada cop més lliure i justa. També hem de saber explicar i demostrar amb exemples pràctics i concrets que existeixen altres maneres d’entendre el treball i les relacions que en aquest s’hi generen. Si volem donar-li la volta a aquest model social, hem d’explicar que les cooperatives són un model d’economia social perfectament viable que construeix igualtat, relacions laborals justes, garanteix salaris dignes i provoca que una persona interioritzi i es faci seva la feina que està fent.

És important, doncs, saber fer pedagogia. Al cap i a la fi, ens trobem davant d’una crisi de valors que ha desembocat en una crisi econòmica i social i existeixen solucions. Cal que siguem capaços i capaces de fer-les palpables, que tothom pugui veure i comprovar que hi ha altres models que poden significar que la llum del final del túnel sigui més justa per a tothom. Tant sols cal tenir clar que,  en qualsevol camp de la vida, és bàsic saber prioritzar allò que suposa un benefici col·lectiu sobre el que suposa un benefici privat.

Quins quinze anys …

Aquests dies farà quinze anys que un grup de joves de Sant Cugat que aleshores militàvem a Maulets vam organitzar un concert del  Lluís Llach al Passeig dels Plataners dels Jardins del Monestir de Sant Cugat. En aquelles dates, alguns teniem 15 anys, d’altres en teniem 17 o 18, d’altres 20 … Va ser un dia preciós que jo crec que difícilment oblidarem cap de les persones que vam formar part d’aquella petita historia.

El Lluís Llach, en un dels seus eterns discursos d’abans de començar una cançó, ens va encoratjar  a ser “uns militants de llarg recorregut”. Aquella frase se’m va quedar gravada i hi pensó sovint quant veig les persones que ens assentem al voltant d’una taula cada vegada que som a punt d’iniciar una assemblea de la CUP. Sempre al mateix costat de la trinxera, les persones que aleshores érem joves i ara ja no ho som tant, seguim  creient-nos aquelles paraules i ara, a sobre, veiem com la nostra manera d’entendre la política i la manera d’exercir-la ha estat capaç d’arrossegar a molta gent. Han passat quinze anys i no sols no hem plegat ni hem marxat a casa, sinó que cada cop som més creient i exercint que la política es fa des de la base, des del carrer, des de les relacions horitzontals, des de la participació directe i l’autoorganització, des del sentit de col·lectivitat.

Han passat quinze anys i som molts i moltes les persones que pensem que ja ha arribat l’hora que una veu fresca i diferent entri a l’ajuntament per dir, també des de l’àmbit institucional, que hi ha una altra manera de construïr Sant Cugat.

Seguim sent uns i unes militants de llarg recorregut i ho seguirem sent fins …

10 d’abril: un èxit rotund

No sóc barceloní. De fet, visc a vint minuts de Barcelona i, si puc, evito anar-hi a no ser que sigui imprescindible. Però crec que el què ha passat aquest 10 d’abril ens obliga a  ser sincers i honestos: Barcelona ens ha donat una lliçó sobre què significa ser la capital d’un país. No ho hem d’amagar. Crec que parlo en boca de molts i moltes quan dic que ens feia por pensar què podia passar en la darrera consulta. Deixar el “carro gros” per l’últim dia, tenint en compte que ens trobàvem davant d’un procés que ja feia molt que havia començat i que alguns volien matar ja fa temps, semblava un suïcidi. Però la societat civil i el teixit social de Barcelona ha fet una feina impressionant i ha aconseguit situar el percentatge de participació al llindar del 20%. Aconseguir aquests resultats sense mitjans ni diners  i amb moltes traves administratives és, sense cap mena de dubte, un èxit espectacular. Sóc dels que pensen que l’èxit de les consultes és que es facin. Amb això, més enllà de la participació, ja em dóno per satisfet. Organitzar-ho suposa crear cohesió social a totes les ciutats i pobles, mobilitzar entitats i col·lectius, tenir repercussió internacional i situar el debat sobre la taula sense embuts. Si, a sobre, la participació és bona, molt millor. I si, a sobre,  la participació és més que digne en una ciutat tant gran com Barcelona, tot plegat ja és massa.

Felicitar de veritat a tota la gent que ha treballat a Barcelona per assolir aquesta fita, felicitar-nos com a país perquè demostra que som vius, ben vius, i dir a tota aquella gent que no para de bramar que no cal que es preocupin, que ho poden seguir fent. Quant més cridin, quant més repeteixin que tot plegat és un fracàs, voldrà dir que som més a prop de guanyar. 

GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIDEM NI PERDONEM !

Avui fa divuit anys que el Guillem fou assassinat pel feixisme a València. La seva mort va quedar pràcticament impune, tot i les proves més que evidents sobre quí havia estat, amb l'agreujant infame que l'autor material dels fets sovint concórrer a les eleccions del País Valencià en les llistes d'un grup feixista. En Guillem Agulló tenia 18 anys, militava a Maulets i era un actiu militant antiracista. Tenia tota una vida per davant i la va veure estroncada pel seu compromís amb el país i amb la transformació de la societat. Per ell i el seu record, aquí va la canço d'Obrint Pas. Guillem Agulló, ni oblit ni perdó !