L’oci també és cultura

L’Ajuntament de Sant Cugat està estudiant ampliar la normativa que regula l’oferta d’oci nocturn de la nostra ciutat. Sembla ser quel’equip de govern encara  no està content del tot amb el fet que ens trobem en una ciutat fantasma si sortim al carrer qualsevol dia de la setmana cap a les 23h. Difícil, molt difícil per no dir impossible, trobar algun bar o local pel centre de la ciutat  on poder gaudir de música, fer-la petar tot fent una cervesa o compartir una estona distesa i agradable. Ara resulta, doncs, que encara ho volen fer més complicat, i s’estan plantejant la possibilitat de fer la llei encara més restrictiva, no deixant insta·lar cap local musical a menys de 50 metres d’un habitatge.

És difícil d’entendre que ens omplim la boca parlant de la importància que té el jovent  de Sant Cugat i després els hi posem tant complicat un aspecte fonamental de la seva educació i del seu creixement: el dret a gaudir de l’oci i a compartir experiències i complicitats. No podem criminalitzar l’oci d’aquesta manera, ni hem de donar a entendre de manera tant directe que representa una molèstia per la ciutat i la gent que hi viu, perquè estem estigmatitzant a tota una franja d’edat. Estem obligant al jovent  de Sant Cugat a anar a polígons de les afores o a d’altres ciutats amb el perill que això comporta (s’ha d’agafar el cotxe, …) enlloc de replantejar què és el que podem oferir com a ciutat  a nivell de creació d’un oci diferent del de les macrodiscoteques. Pensar en com poder crear una oferta d’oci educativa que generi complicitats entre el jovent, que generi  pensament crític  i que permeti que ells i elles siguin capaces de veure que també es poden gestionar el seu temps lliure és bàsic si volem fer de Sant Cugat una ciutat viva. Això també és feina d’un ajuntament i també és una manera de crear cultura. El que segur que no val és tancar els ulls i tapar-se les orelles, anar augmentant les mesures restrictives  i posant càmares de videovigilància i  acabar provocant que la frase més escoltada entre la gent jove de Sant Cugat qualsevol divendres o dissabte a la nit a partir de les 23h sigui: “ I ara què fem ?”.

NO SOBREN IMMIGRANTS. SOBREN RACISTES !

La Sanaa Boujdadi ens diu a la pàgina 32 del diari ARA del 29 de març: “Parlàvem per telèfon i em deien que podiem quedar per mirar el pis. Quan ens trobàvem i veien el mocador o els deia el meu nom, tot eren problemes” (treballa de mediadora per la regidoria d’Educació de l’Ajuntament de Vic i viu a Manlleu des dels 8 anys).

En Mohamed Talla ens explica a la pàgina 33 del mateix diari : “El propietari d’un pis em va demanar que no posés el meu nom a la bústia perquè els veïns no es molestessin” (té 33 anys i treballa a la Delegació  de CCOO al Bages, des d’on atén peticions de persones immigrants).

La Laila Karrouch, a la mateixa pàgina, ens fa saber que “…per trobar pis em van haver d’ajudar amics autòctons. Em sobtava que hi hagués tants pisos buits per llogar i que, alhora, alguns propietaris no acceptessin immigrants” (té 34 anys i la seva familia va arribar a Catalunya l’any 1985. Treballa d’infermera a l’Hospital General de Vic i escriu novel·la juvenil. Va guanyar el Premi Columna Jove 2004).

L’escriptor Matthew Tree, anglès que ja fa més de trenta anys que viu entre nosaltres, ho remata amb uns apunts històrics que ens haurien de fer reflexionar : “…la base de la cultura europea prové de la zona que ara ocupen l’Iraq i el Pròxim Orient. Tots els grans invents es van fer allà i, més tard, aquestes idees es van traslladar al continent … els primers europeus eren de pell negra. Durant els primers 10.000 anys , tots eren negres”.

L’estadística que encapçala l’article de dues pàgines ens diu que un 25’5% de catalans evitarien llogar un pis a una persona d’origen immigrant, i que un 21% s’hi negarien.

Senyor Jordi Carreras, flamant nou president del partido popular de Sant Cugat del Vallès, m’agradaria saber en quina de les dues franges es troba més còmode. L’hi hauria de caure la cara de vergonya. Amb els drets de les persones no s’hi juga, i menys fent demagògia.

Espavila’t que no hi som a temps !

Les eleccions municipals del 22 de maig són a tocar i tan sols cal fer una ullada pel carrer o llegir la premsa local per veure que la majoria de partits ja tenen la maquinària en ple funcionament. La nova llei electoral sembla ser que ho ha capgirat tot, ja que no es pot fer publicitat electoral que sigui contractada o fer cap inauguració pública a partir del 28 de març i fins que es dóni el tret de sortida de la campanya.

Lluny de semblar una llei que pretén que tothom surti en igualtat de condicions i que busca estalviar diners, es tracta d’un decret que perjudica clarament els partits i col·lectius amb menys recursos. És un granet més de sorra que s’acumula als ja pocs recursos que tenen de donar-se a conèixer i explicar allò que fan i proposen.

En canvi, paradoxalment, són els partits “grans”, els de sempre, els qui s’han afanyat a gastar-se, en poques setmanes, tot allò que no es podran gastar d’aquí uns dies. Vinga a omplir pàgines de publicitat pagades a preu d’or als mitjans locals i a gastar-se diners per no dir res més que el de sempre. No es tractava d’intentar construïr noves maneres de fer política ? Doncs vinga a fer totes les inauguracions possibles, encara que es dónin per “finalitzades” obres i edificis que encara no estan acabades. La qüestió és tenir-ho tot enllestit la nit abans del 28 de març, promocionar la nova alcaldesa i oferir a la concurrència un catering que no oblidaran. Ja se sap, “a la gent se la guanya per l’estómac …”.

I si davant de lleis clarament qüestionables ens plantegem solucions imaginatives ? Segur que la solució és gastar-se en dues setmanes el pressupost que tenies previst de gastar-te en dos mesos ? És més: és necessari i ètic que la llei torni a deixar a l’estacada a la gent que entén la política i la manera de fer-la des d’un punt de vista totalment diferent ?

Davant la prepotència electoralista d’alguns, reclamo utilizar la imaginació, el contacte constant i directe amb la societat civil, l’ús de la participació vinculant de la ciutadania, el treball de formigueta real i continu amb les entitats del poble.

La resta és fum, una capa més de pintura d’aquest “bonic aparador” que es diu Sant Cugat.

Que la por no ens faci traïdors …

A Sant Cugat ja fa força temps que estem avasats a les formes i maneres que s’han implantat a la Generalitat d’ençà de l’arribada de CiU al govern. I no us penseu que amb això estic intentant defensar les polítques anteriors. Res més lluny de la meva intenció. Però és evident que estem començant a sentir i llegir conceptes i termes polítics que a la nostra ciutat no ens venen de nou. Sentir parlar al nou conceller d’interior d’”intolerància zero amb l’incivisme”, de l’aplicació d’ordenances de civisme o del concepte de seguretat lligat, per exemple, a la videovigilància, és una música que ens sona.

Sembla ser que en temps de crisi ven més introduir la por a la ciutadania, construïr noves prohibicions i fer creure que el control genera més seguretat. I davant d’això Sant Cugat és, possiblement, una ciutat que els pot servir com a pilot de proves: instal·lem càmares de videovigilància als carrers, apliquem ordenances de civisme per regular més prohibicions a l’espai públic, retallem fins a límits absurds la possibilitat de les entitats per tal de publicitar les seves activitats, …

Sant Cugat és l’aparador perfecte si el que es vol és vendre civisme, seguretat i tranquil·litat. Però poder ha arribat el moment d’entendre que tot plegat hauria de començar a donar la volta. No tinc gens clar que l’actual crisi econòmica i de valors que patim, o més aviat la crisi de valors que desemboca en crisi econòmica, la puguem superar des de la construcció de la por a la inseguretat, des de la implantació de més control social. Jo no vull que la meva ciutat sigui això, sigui així. No vull que sembli tant “perfecte” perquè es té la sensació que mai no hi passa res. Davant de les càmares de videovigilància i de mesures cada cop més prohibitives que l’únic que busquen és que la nostra ciutat cada cop esdevingui un aparador més “exemplificant”, crec que és important que siguem capaços i capaces d’implantar-nos el xip de la participació, del dret a la discrepància, de la importància de crear sentiment de col·lectivitat. Cal que intentem donar la volta al seu concepte de civisme. No serem més cívics pel fet de tenir moltes prohibicions, però sí que ho serem si tenim la capacitat d’entendre que els nous temps demanen crear vida col·lectiva i sentiment de comunitat. Crec que és molt més civilitzat crear eines que afavoreixin el debat d’idees, cultura de compromís social i participació col·lectiva que no pas intentar fer-nos creure que Sant Cugat és insegur i que el que li cal és, entre d’altres coses, cada cop més vigilància.

Segurement és més senzill que avui et comprin el discurs de la “tolerància zero” i tot el que això comporta, però aquest discurs i les polítiques que se’n deriven no generen construcció comunitària ni vida col·lectiva. Lluny d’això, generen individualisme i aïllament i contribueixen a la construcció d’una societat amnèsica que es camufla en el sentiment de la por enlloc d’en el d’intentar entendre perquè passen les coses.

Jo em quedo amb el Sant Cugat de la confrontació d’idees, de les entitats que fan mil esforços per donar vida als carrers, de la festa del Carnaval del proper cap de setmana, amb el que es planteja que cal que entre tots i totes repensem l’espai públic, amb el que mostra un incivisme d’allò més cívic. Jo també crec en la “tolerància zero”, però l’aplicaria en el sentit contrari al que li volen donar.