Ells es posen les medalles i aquí les escorrialles !!

Tants anys parlant de constitucions espanyoles, de la seva impossibilitat de reforma, d’intentar fer-nos entendre que era i és un exemple de democràcia i ara resulta que tot era una gran mentida. Podriem dir allò que “nosaltres ja fa molt de temps que ho diem !”, però va bé que de cop i volta, quasi sense avisar, ens vagin clavant plantofades d’aquesta mena. És allò de quantes més garrotades millor, a veure si ens anem despertant …

D’un dia per l’altre, amb “nocturnitat i alevosia” que diria aquell, els espanyols de dretes i els espanyols “d’esquerres” es posen d’acord i, en nom del “cal fer front a la crisi”, es posen d’acord per tal de modificar alguns dels articles de la constitució espanyola.

No penso entrar a valorar si el què han decidit pot ser positiu o negatiu per Catalunya. De fet, crec que sobren els comentaris. Tampoc vull valorar si allò necessari per tal de modificar-la seria un referèndum.

Només crec que el què ha passat, el què està passant, ens hauria de fer obrir els ulls als catalans i catalanes, ens hauria de fer veure els anys que fa que formem part d’aquesta farsa. Sí: ara ja tenim clar quí marca les normes i quí les modifica al seu gust, si és que ens n’haviem oblidat en algun moment.

Jo, la constitució espanyola, ni la vull reformar ni la vull modificar. Senzillement no és la meva i no la legitimo. Des de la seva primera pàgina fins l’última n’estic convençut que és dels llibres més útils per encendre fogueres de Sant Joan. Tinc molt clar quin és el meu país i que allò que ens cal és una constitució pròpia. Posem-nos-hi i no caiguem de quatre potes en els paranys que ens van posant de manera cíclica aquells que volen que ens acontentem amb les quatre molles en lloc de tenir el pa sencer.

La poció màgica de la unitat de l’independentisme

Sabeu què ? Ja fa força temps que, des de certs sectors de l’independentisme, hi ha tot un seguit de gent que no para de dir-me que “allò que realment  importa és la unitat de l’independentisme”, que “hem d’anar tots junts si volem  aconseguir alguna cosa”, que “l’independentisme no n’entén d’esquerres i dretes”, …

Jo els escolto atent i, a la vegada, pens per dins que tot plegat és un xic estrany. Formo part d’un projecte polític que es diu Candidatura d’Unitat Popular (CUP) i, en canvi, em diuen i m’acusen de voler anar sol, de no voler tenir ningú al costat, de ser un “sectari” a nivell polític. Però miro al meu voltant i veig que el projecte polític en el que crec, aquell que entén que l’independentisme és també un procés de transformació social, cada cop aglutina a més gent, més entitats, més col·lectius, més persones. Veig com, treballant colze a colze des de la base i amb naturalitat, s’han anat introduïnt en l’independentisme gent que fins fa poc no formaven part del nostre món ideològic.

Els segueixo escoltant amb atenció, llegeixo els seus articles i manifestos, em miro les seves convocatòries i activitats i me’ls segueixo mirant estranyat. Jo també tinc memòria i ulls a la cara sabeu ? I veig que moltes de les persones que avui donen lliçons d’unitat, et parlen des d’una suposada posició de superioritat i maquinen estratègies unitàries són aquelles que més han contribuït a la desunió de tot plegat.

Aquest és un article personal, la veritat. No és la opinió de la CUP. És la meva, però tenia moltes ganes de dir, des de fa temps, que la gent que formem part de la CUP no som gent estranya a qui agradi anar sols pels llocs. El que sí que som, crec, és gent que concep l’independentisme com una opció política que aglutina alliberament nacional i alliberament social. Som gent que creiem que la unitat no es crea a partir d’intentar ajuntar bolets sorgits únicament perquè alguns i algunes puguin desenvolupar el seu ego personal. Som gent que, crec honestament, fem pedagogia independentista treballant des de la base, des del fet de desenvolupar una política arrelada al poble que faci créixer arrels consistents. Estic convençut que la CUP i les persones que en formem part seguirem trobant-nos amb altres independentistes quan toqui arramengar-se per treballar per objectius concrets i transversals, com van fer per les consultes i com hem fet per tantes altres iniciatives. Mentrestant, m’agradaria dir que la nostra manera d’entendre i treballar per l’independentisme és tant legítima com qualsevol altra, i que si no creiem en determinats projectes “unitaris” sense ideologia no és perquè siguem molt purs. És molt més senzill: tenim un projecte i unprograma polític que volem portar a terme obrint-lo al màxim de persones possible i que volem fer viable a base d’anar creant un teixit social ben consolidat.

Segurement hi ha d’altres maneres  més ràpides d’assolir la independència dels Països Catalans (perquè la gent que formem part de la CUP creiem en això dels Països Catalans sabeu ?). Nosaltres ja fa molt de temps que vam optar per un camí que cada cop aglutina a més gent, uneix a més gent. No sé si és millor o pitjor que d’altres. Senzillament és el que hem triat i pel que hem optat.

Ei, i tot des del bon rotllo, eh !!  

En Roger Palà té tota la raó del món: això és fer política …

Feia molts dies que li donava voltes al fet de com escriure un article que girés al voltant de com entenc  que ha de ser i com s’ha de desenvolupar la política des de l’esquerra transformadora. Em costava poder explicar amb paraules concises quin camí crec que ha de prendre l’opció política en la que ja fa anys que milito. De fet, formo part d’un món polític en el que cal anar molt en compte sobre com dir les coses: la línea entre ser considerat un “revolucionari” o un “reformista” és molt fina … De cop un bon dia, tot llegint la Directa, vaig topar amb un article del Roger Palà que vaig trobar que reflecteix perfectament allò que volia dir. I com que sempre he pensat que copiar allò que t’agrada és molt lícit, aquí va, sense demanar-li permís ni haver-li consultat …

L’edat adulta (Roger Palà, periodista)

“Al llarg dels anys, he arribat a una conclusió: les persones que militen en allò que podriem anomenar –citant At Versaris- l’esquerra de l’esquerra es podrien classificar en dues categories. És difícil sintetizar la idea i crec que ho faré de manera maniquea –i demano disculpes per avançat-, però ho podríem resumir dient que hi ha gent que construeix i gent que destrueix. Tant els constructius com els destructius tenen les seves raons. D’entrada, els uneix la voluntat de transformar un sistema que consideren injust, si no criminal. Vaja: que tot el que fan ho fan perquè creuen de cor que és el millor que poden fer. Difereixen, això sí, en l’estratègia.

Els constructius volen visualitzant alternatives en clau positiva: aquella cooperativa de consum, aquell grup de música del rotllo, aquella revista alternativa de barri… Els destructius posen èmfasi en aquelles situacions en què el conflicte amb el poder es manifesta de forma més  gràfica: càrregues policials, fosques operacions repressives, accions directes. Cal dir, també, que molt sovint trobem persones que participen d’aquestes dues sensibilitats i miren de combinar-les. Una tasca difícil. Ja fa anys que crec  que la via constructiva és la més eficaç per ampliar la base social i que l’altra ens manté ancorats en una mena d’adolescència política que ens fa relativament inofensius. Si algún dia volem ser perillosos de debò, haurem de dicidir-nos a entrar d’una vegada en l’edat adulta. Això no vol dir moderar-se, canviar de jaqueta o deixar de denunciar la repressió política. Vol dir saber llegar el momento actual i tenir clar que l’eix de treball ha de ser un altre: el d’enfortir les alternatives en clau positiva que avancen i es consoliden, sovint discretes i lluny del focus mediàtic. Vol dir, també, fer-nos més plurals. Ser conscients que la nostra ideologia és prou consistent per mirar d’igual a igual qualsevol de les propostes amb qui compartim espai en tota l’amplitud de l’esquerra. Ser prou intel·ligents per assumir que no tenim la raó en tot ni la tindrem mai  i que és imprescindible contaminar-se de tota la gent que lluita per canviar l’estat de les coses, des dels més purs fins als més integrats. Vol dir, en el fons, mirar-se la lluita –i la vida- amb prespectiva i certa il·lusió. Que ja som massa grans per tirar la tovallola.”

No et conec Roger, més enllà de llegir allò que escrius, però gràcies !