Això no s’atura …

Després d’anys i anys de picar pedra a Sant Cugat; després de la feina de moltes organitzacions, persones, col·lectius, entitats i associacions que han anat construïnt petits espais des d’on fer visible que existeix un altre model de ciutat; després de pensar més d’una vegada que allò que estàvem fent no servia de res; després de tot això i moltes altres coses, aquest cop ho hem aconseguit. No us enganyaré: estàvem acostumats i acostumades a perdre i aquest HEM GUANYAT. I ho hem fet perquè, a banda d’haver aconseguit que la CUP entri al consistori, hem aconseguit implicar multitut de persones en un projecte col·lectiu i hem aconseguit demostrar i demostrar-nos que a Sant Cugat hi té cabuda un espai que entengui la política des de la lluita per la  transformació social i nacional i que entengui que la participació directe i les estructures horitzontals són les que dónen sentit real a una democràcia.

Ara miro enrere i veig l’Assemblea local de Maulets, que durant quinze anys va esdevenir un referent de la lluita política juvenil a Sant Cugat. Veig el Grup de Natura i tota la seva lluita ecologista, que va deixar un llegat del qual avui ens en beneficiem tota la ciutat. Veig la feina de l’Assembleas local de Joves, que encara dura ara i que seguirà i seguirà. Veig la feina de la CAL en la lluita per la sensibilització de la defensa del català. Veig el Casal Popular La Guitza i la seva capacitat d’autogestió. Veig com multitut de plataformes i coordinadores han anat posant sobre la taula lluites socials com les de l’habitatge, les empreses de treball temporal, el dret a tenir espais de cultura i lleure autogestionats com podia ser la Masia de Torreblanca o com poden ser les festes majors alternatives, la consulta sobre el dret a l’autodeterminació, el dret a la vaga general, el “no a la guerra” o la lluita contra el racisme i la xenofòbia.

Veig tantes lluites que estic convençut que han acabat desembocant en aquests 2.364 despertars, que encara em costa comprovar  que no estem somniant. Però com que sé que tot és d’allò més real, només puc dir-vos que moltes gràcies a tots i totes i que, com va dir aquell, ens apretem bé el cinturó, que això tot just ara comença i no ens pensem aturar aquí.

La lluita per construïr poder popular es construeix cada dia des del carrer, des de les institucions i entenent que la tasca ha de ser col·lectiva si vol reeixir. Fem-ho plegats i plegades, que intentar-ho és guanyar 

Us imagineu que …

Avui he anat a l’Ajuntament perquè hi havia de fer un d’aquests tràmits que s’han de fer de tant en tant. Mentres esperava el meu torn, assegut  tranquil·lament, he observat el meu entorn (massa fred pel  meu gust) i he fet volar la imaginació.

I, posats a imaginar, us imagineu que, a partir del 23 de maig, entra a l’ajuntament  una manera diferent d’entendre la política ? Us imagineu que, entre aquestes quatre parets, s’escolta una veu  que no entén la política com una professió i sí com una eina per transformar la societat ? Us imagineu que als plens municipals, a partir del 22 de maig, es debatin propostes que girin al voltant del cooperativisme, la masoveria urbana, les reivindicacions de les entitats o la participación directe de la ciutadania ? Us imagineu que es parli de l’oci com un eix cohesionador i no com una “cosa” que molesta ? Us imagineu que s’escolta una veu que diu i defensa que la polítca es fa i s’exerceix cada dia i no només anant a votar cada quatre anys ? Us imagineu que se sent una veu que diu sense embuts que els símbols espanyols no hi han de fer res en els edificis municipals ?

Us imagineu que el 23 de maig la CUP és a l’Ajuntament ?

De “bildus” i “etarres” n’hi ha a totes les cases !

L’espanyolisme oficial està de dol. A mesura que van veient com l’independentisme abertzale va fent passos cada cop més consistents cap a la “normalització” política van veient, a la vegada, com se’ls hi van acabant els arguments que han anat sostenint des de fa tants anys.

Sembla ser que ja s’ha acabat allò de l’“és que aquest que va el número 17 de la llista d’Oiarzun és amic d’un cosí d’un que és germà d’un altre que un dia es veu que va anar a una manifestació que …”. La conseqüència d’aquesta argumentació tant “sòlida” era contundent: llista il·legalitzada i cap a la presó, ignorant que hi ha partits polítics que a hores d’ara encara no han condemnat el franquisme i que tenen les seves llistes plenes de feixistes declarats (fins i tot n’hi ha un que es veu que és president) i que n’hi ha d’altres que directament són xenòfobs i racistes.

Però sabeu què passa Zapateros, Rajoys, Bonos, Orejas, Rubalcabas o Aznars ? Passa que, a part d’il·legítim, és molt perillós il·legalitzar les idees, i més si aquestes són democràtiques. Passa que els pobles tenen dret a fer política i tenen dret a exercir l’autodeterminació. Passa que quan tanques a algú una porta i al seu costat n’apereixen tres que n’obren una altra vol dir que, tot plegat, té un calat molt més profund que va molt més enllà del fet de la lluita armada.

Passa que s’està obrint una gran porta de bat a bat i aquesta no la podreu tancar i per ella cada cop hi passarà més gent.