En principi, m’havia assentat davant del full en blanc disposat a escriure quatre ratlles sobre l’atac directe que suposa a la llengua catalana la sentència d’aquest tribunal espanyol sobre l’ús del català a l’escola.
Mentrestant a la ràdio sonen, de fons, les paraules de l’Aznar en la inauguració del congrés del partido popular de Sevilla, on parla de reformular l’estat de les autonomies per tornar a l’esperit del 1978 i on també diu que això de l’ús del català al senat espanyol li zona a broma (en això quasi li dóno la raó: a Espanya no hi hem d’anar a fer res més que dir-los “bon vent i barca nova”).
Tinc obert el diari per la pàgina tres i llegeixo com veus populistes, xenòfobes i racistes volen aprofitar els fets de Salt per intentar treure’n rèdit elctoral presentant-se a les eleccions municipals del 22 de maig amb un discurs que hauria d’estar fora de la llei. Algú em pot explicar per què carai l’esquerra abertzale basca no es pot presentar a unes eleccions i ho poden fer partits obertament racistes i xenòfobs ??
I quan arribes als esports i et penses que et relaxaràs una mica, veus la cara i els comentaris d’aquest bronques vestit de persona que es diu Mourinho i només et venen ganes de clavar-li un clatellot a la prepotència i l’individualisme.
Tinc tots els números, doncs, perquè em surti un article d’allò més negatiu, on les ganes d’insultar a tothom i engegar-ho tot a fer punyetes acabin imposant-se i resulti tot plegat com el dia abans de la fi del món.
De sobte, però, sona el telèfon i em dónen una gran noticia: l’Àreu ja és aquí i la Georgina i el Bernat, tot i que están molt cansats, están d’allò més contents. És fàcil que se’t passin tots els mals quan reps notícies així i és aleshores quan no dubtes que els nous catalans (l’Àreu, el Guifré, el Nolasc, l’Aina, el Pau, la Lia, la Laia i els que vagin arribant…) han nascut i van creixent en un país ocupat que cada cop serà més lliure tot i les pedres al camí que es posen des d’aquí i des d’allà.
