Un Sant Cugat de dues velocitats

Aquest cap de setmana vinent es celebra la tradicional Festa de la Tardor, al voltant dels Jardins del Monestir i la Plaça Octavià. Serà la 33ª edició del que podem batejar, sense por d’equivocar-nos, la festa de les entitats i l’associacionisme per excel·lència.

És curiós veure com la majoria d’entitats, en general, destinen un esforç important per tal que, aquests dos dies que dura la festa, puguin ser al carrer i mostrar allò que fan. I dic que és curiós perquè, si t’atures a parlar amb elles, és molt fácil veure i palpar la il·lusió i l’esperit de voluntariat que hi posen en contraposició amb els comentaris i expressions que, per poc que es pari l’orella, pots sentir. Frases com “quina mandra …”, “cada anys estem pitjor…”, “sempre som els mateixos …”, són una constant. Portem molt de temps així, algun que altre plà de cultura fallit, molt interès fingit per part de l’admnistració, … però les entitats, en la seva majoria, segueixen fent feina, tirant endavant i creant teixit, una funció bàsica si de debò volem esdevenir una ciutat mínimament cohesionada. Vet ací la contradicció!

Jo crec que la Festa de la Tardor és un d’aquells esdeveniments que posen sobre la taula, de manera fafaent, que Sant Cugat és una ciutat de dues velocitats, de dues tendències, partida, com a mínim, en dues parts (n’hi ha més, però avui ho deixarem estar). Per un cantó hi ha la ciutat que fa quatre dies l’alcalde ens explicava en una conferència que va fer: el Sant Cugat del Catalonia Innovation Triangle, del parc de Creàpolis i Esade, de l’Institut Europeu d’Innovació i Tecnologia, del Trade Center, dels barris residencials, de la manca de serveis de proximitat (això últim és de collita pròpia, no ho va dir l’alcalde !), … Mentrestant, per altra banda, tenim la ciutat “poble”, la del teixit associatiu, la del jovent frustrat perquè no troba l’oci que li agradaria trobar, la que intenta tirar endavant amb imaginació i esforç iniciatives culturals interessants, la del petit comerç cada vegada més empetitit, …

Potser estic exagerant, o poder sí que és cert que la primera tendència és inevitable i positiva. Però em fa la impressió que les diferències entre aquestes dues velocitats, dues maneres d’entendre la ciutat, cada cop són més evidents, més palpables.

És possible que la solución no sigui optar clarament pel segon model. Però també ho és que no pot ser que el primer model s’imposi de manera tant aclaparadora. Cal que siguem capaços i capaces de crear ponts, de buscar maneres de fer créixer una ciutat cohesionada, que sigui capaç d’avançar a nivel tecnològic i d’innovació sense que això impliqui retrocedir en el que crec que és l’aspecte escencial de les ciutats: les relacions humanes, l’esperit crític i participatiu, el caliu que et fa sentir veure que allò que passa al teu voltant t’és proper. I, en això, hi tenim molt a dir la societat civil, les entitats, el teixit associatiu, …

A veure si aquesta nova edición de la Festa de la Tardor pot ser un bon punt de partida!

Guim Pros

Santcugatenc

Per què sempre se’ns moren els bons ?

L’últim cop que va ser al Terra Dolça, ara fa uns cinc mesos, res feia pensar que li faltava poc per deixar-nos. Érem pocs, amb prou feines una vintena, però ens va donar, un cop més, una lliçó magistral del que significa una llengua (en aquest cas, la nostra). Pels cops que vaig parlar amb ell per telèfon per tal de concertar el dia de la xerrada i per la visita que aquell dia ens va fer, de seguida em vaig endur una sensació que crec que és molt real: en Joan Solà era un homenot amb totes les de la llei. Tot i ser molt conscient del carisma que desprenia i dels silencis d’admiració que hi havia cada cop que obria la boca, tenia una virtut grandiosa: li agradava escoltar, copsar les opinions de la gent i fer participar a tothom de la xerrada. En Joan Solà era i és el filòleg i lingüista del poble, algú que provenia de la base i que d’allà no es va voler moure mai. I des d’allà ha sabut fer-nos entendre com n’és d’important defensar el català si volem defensar el país i com n’és d’important defensar el país si volem defensar el català. Sentir-li explicar amb la senzillesa d’un sol exemple què significa parlar una llengua i no una altra fa entendre, a qui realment ho vol entendre, que la desaparició d’una parla equival a la desaparició d’una manera d’entendre el món. Jo em vaig quedar amb l’exemple de la diferencia entre caixa i capsa, però n’hi ha un munt.

Ens va deixar el dia que no sé quin carai de tribunal espanyol donava la raó al partido popular i obligava a què els ajuntaments de Barcelona i Lleida no poguessin utilizar el català com a llengua preferent en les seves relacions administratives. Ens va deixar el dia que el català moria una mica més. Escoltant la Patricia Gabancho en una tertúlia el dia després de la seva mort, deia una cosa molt certa: mala senyal quan un filòleg mort preocupat.

És feina nostra, doncs, aconseguir desterrar les preocupacions del mestre. Ell s’hi va esforçar al llarg de tota la seva vida des de les aules, des de les sales d’actes i des dels seus llibres, i va fer caure la cara de vergonya a tots els polítics el dia que, des del paraninf del Parlament, els hi va explicitar a la cara l’única sortida possible i viable si volem que el català tingui futur.

El dia del seu funeral, a la Universitat de Barcelona, el seu net deixava molt clar, per si algú encara no ho havia entès, que si eren allà era perquè el Palau de la Generalitat i els que l’habiten no tenien dret a retre cap honor a una persona a quí tenien oblidada. El dia del seu funeral, una senyora, de manera espontània, es va posar a entonar Els Segadors i tothom, absolutament tothom, la va seguir. Llengua i país, país i llengua: una simbiosi que alguns intenten destruïr amagant-se sota la demagògia del bilingüisme i la llibertat.

Aquest darrer dissabte d’octubre, una altra institució del nostre país, segurement la més important, cometia un altre oblit imperdonable: el Barça ens va regalar cinc gols però se’n va oblidar d’un sisè, i no va recordar en Joan Solà amb un més que merescut minut de silenci abans de començar el partit.

La llista de greuges, com poden veure, no sé si la podriem acabar mai. Ens queda doncs, a la societat civil, fer que tota la feina i l’obra d’en Joan Solà no sols no mori mai, sinó que serveixi per aconseguir allò que és bàsic i indispensable per la supervivència d’una llengua: que s’usi sense complexes a tot arreu.

Ja n’hi ha prou !

Podríem seure a la cadira, parar la orella i, si vulguéssim, estaríem rient fins l’any que ve. Escoltar el que diuen les veus del nacionalisme espanyol sobre la situació del català i l’espanyol a casa nostra podria fer riure. És cert. Però també és ben cert que ells hi van sense aturar-se i tenen molt clar l’objectiu final.

Si nosaltres volem donar respostes, per desgràcia, no podem asseure’ns a la cadira i esclafir de riure, per molt que el que diguin en sigui motiu. També ens hem d’aixecar i anar-hi, anar-hi i anar-hi. Sense compexos i “sense aturador”, que diria aquell. L’excusa, ara, ha estat la llei d’educació que s’acaba d’aprovar. Abans havia estat la llei de normalització lingüística, TV3, …

Quan les veus que parlen de la desaparició de l’espanyol a Catalunya i de la supremacia del del català vénen d’Espanya, la resposta hauria de ser senzilla: ni cas. Sempre he pensat que fer padagogia amb determinats temes és inútil. Aquí en som especialistes, però és que intentar fer pedagogia amb algú que et vol aniquilar culturalment no és inútil, és massoquisme pur i dur.

Si les veus provenen de dins de casa nostra, ja és hora que els hi diguem que tots plegats ens treguem les caretes. Voler jugar el paper de víctima quan saps que no és real vol dir manipular. La seva percepció és claríssima: som a Espanya i, per tant, l’espanyol hauria de ser al mateix nivell, com a mínim, que el català. Quanta demagògia amaga aquesta opinió que farceixen de paraules com “llibertat” i “democràcia”. Però més val tenir-ho clar per saber amb quí ens enfrontem i quines eines hem d’usar per contrarestar la seva bilis. Jo, si volen, em trec la careta sense cap vergonya i els hi dic que l’espanyol, a casa nostra, hauria de ser estudiat i ensenyat com ho poden ser l’anglès, el francès o el xinès.

Tinc una amiga que vol portar la seva canalla a veure la tercera part de la recent estrenada tercera part de “L’edat del gel”. Vol que la vegin en català i, oh sorpresa !, a Sant Cugat no la potas veure si no és en espanyol. Haurà d’anar a Sabadell o Terrassa, i veure-la en una sala molt concreta i en unes hores molt concretes. Tampoc ens pensem que les nostres ciutats veïnes són la panacea !

Els exemples podrien omplir tots els cabassos que vulguem i no hi hauria prous pàgines en aquest diari si comencem a enumerar-los.

Per tant, tapem-nos les orelles davant de determinades opinions, aixequem-nos de la cadira i anem-hi sense retrocedir ni aturar-nos, que el tema és molt més seriós del que sembla.