dimecres, 11 d’abril del 2012

Violències i solucions

Tinc el costum, no ser si bo o dolent, d'escoltar la ràdio moltes estones del dia. I sempre, o gairebé sempre, RAC 1. Tampoc sé si és una bona tria tenint en compte el molt d'esquerres i independentistes que són aquests del Grup Godó. Però bé, tothom té contradiccions en aquesta vida...


Els dijous, a la tertúlia política dels matins del Basté, hi acostumen a coincidir en Vicenç Sanchis, en Jordi Barbeta, en Rafael Nadal i na Gemma Galdon. El tres contra una acostuma a ser demolidor, amb molts moments que crec que sobrepassen la ratlla de la mala educació. De fet, si jo fos la Gemma Galdon, més d'una vegada sortiria de la tertúlia per anar directament al psiquiatra, a comprovar si les meves opinions són de persona desequilibrada i neuròtica.
Doncs bé, aquest últim dijous el debat girava al voltant del que és i el que no és violència, de quina s'ha de condemnar i quina no, de si una és dolenta de per sí i l’altre no, etcètera. Un debat molt oportú pels dies que corren. Van intentar dur-la en un atzucac de difícil sortida, però crec que ho va fer prou bé. No la deixaven parlar massa (cosa habitual) i potser es va veure obligada a no ser a temps de dir coses que de ben segur tenia ganes de dir. Com que és una suposició meva, vaig a intentar ajudar-la.
Voleu que parlem de violència? Fem-ho, però amb totes les cartes sobre la taula, sense embuts, sense visions apriorístiques, buscant-ne les causes, els perquès i les conseqüències. Vaja, si és que tenim ganes de resoldre-ho.
Potser és qüestió de posar en una balança la violència implícita que, per un cantó, crec que hi ha darrere dels desnonaments; darrere les hipoteques escombraries que els bancs han col·locat sabent que mai es podrien pagar; darrere dels sous obcens de molts banquers que s'embutxaquen fortunes mentre veuen com sota seu creix la misèria; darrere de lleis com la de l’amnistia fiscal, la de la reforma laboral, la d'immigració, la de partits o de les que provoquen que el català estigui tocat de mort a moltes zones de la nostra nació; darrere del fet de veure com el país és ple de Millets que passegen tranquil·lament pels carrers. I a l'altra cantó de la balança hi posem la violència explícita que des d'alguns sectors de la societat es genera com a resposta a tot això que he comentat.
Jo tinc molt clar, claríssim, que la violència explícita no ens durà a trobar sortides ni solucions a la violència implícita amagada sota molts aspectes de la societat actual. Però, de la mateixa manera, també tinc molt clar que tot té unes causes, uns perquès, que no tot és delinqüència gratuïta, i que si creiem que que les mesures policials acabaren amb el descontentament cada cop més creixent, ens equivoquem. Digueu-me mal pensat, però em costa molt creure en la bondat dels Mossos d’Esquadra. Ni que sigui per experiència personal…

dilluns, 19 de març del 2012

Prou hipocresia

M'havia proposat no parlar-ne més públicament. De fet, fins i tot ja tenia la columna escrita amb un tema totalment diferent (la mort de la Teresa Pàmies), però es fa molt difícil no dir-hi la teva veient, llegint i escoltant les declaracions d'aquests últims dies arran de l'atac a la seu del Partido Popular.


En un mes, la seu del Partido Popular de Sant Cugat del Vallès ha rebut dos atacs pràcticament consecutius en forma de pedres. Pedres que han suposat una petita trencadissa dels dos vidres, de les dues finestres que tenen al seu local del carrer Sant Maria. La segona vegada suposo que ja no han pogut resistir més la temptació i han posat noms i cognoms als que, diuen, són els 'autors morals dels fets perquè inciten a l'odi envers ells': l'Assemblea de Joves de Sant Cugat, el Bernat Picornell (JERC) i la CUP. Formo part de la tercera pota d'aquest eix del mal i em sento molt proper ideològicament a les altres dues, així que toca defensar-se, no?
Ho vaig dir la primera vegada que em van demanar un pronunciament públic sobre els fets: a ningú li agrada rebre aquest tipus d'agressions i jo no ho hauria fet. Ara bé, viure entre bambalines uns fets així, veure les reaccions de tots plegats entre passadissos, et fa topar de cara amb allò que sospites quan t'ho mires des de fora. He pogut viure d'a prop i en directe l'ús partidista i victimista que el Partido Popular n' intenta treure de tot plegat. Ho puc dir sense cap por a equivocar-me: es mouen com un peix dins l'aigua davant d'aquest tipus de fets. Les clavagueres de la política les dominen com ningú i només per això no m'agrada que tinguin aquesta quota de notorietat. Tenen un manual d'instruccions que segueixen punt per punt fins on calgui per tal de treure'n rèdit polític. I el fet de ser testimoni directe d'aquesta manera de fer encara em reafirma més en el fet de no caure en el joc de la condemna , les acusacions i les contraacusacions.

La hipocresia ja és lletja a la vida en general, però ho és molt més quan entra a formar part de la política, ja que estem jugant amb la manera de pensar de moltes persones.

Gent del Partido Popular, ser contraris a la vostra manera d'entendre el país i les relacions econòmiques i socials entre les persones no ens converteix en 'ideòlegs morals' de res. Si voleu, 'acuseu-nos' de ser independentistes, comunistes, amics dels homosexuals i les lesbianes o de ser properes a la gent que creu en el lliure dret a l'avortament. Però no passeu a fer directament l'equivalència que això vulgui dir incitar a ningú a tirar pedres a la vostra seu. Aquest argumentari, a banda de ser fàcil de rebatre, és molt senzill de fer girar en contra vostra. O és que voleu que parlem dels atacs constants que reben les llibreries catalanes i els casals del País Valencià en forma d'artefactes incendiaris o explosius ? O dels dos cops que han intentat cremar el Casal Popular La Guitza de la nostra ciutat ? La llista la podria fer molt més llarga i jo mai he dit que les vostres declaracions i la vostra ideologia política inciti a l'odi i sigui la 'causant moral' dels fets, que per cert mai heu condemnat .

Com us agrada tant de dir a vosaltres: una mica de RESPONSABILITAT.

Ei, i tranquil·litat i bons aliments !





dimecres, 18 de gener del 2012

Vergonya, cavallers, vergonya …

Aquest passat dilluns es va aprovar al Ple Municipal una moció d’ajut a les famílies nombroses. I sí, és cert, es va decidir recolzar a la família més nombrosa i que rep més ajuts de tot l’estat: la família borbònica espanyola. I es va decidir per omissió, per prohibir que es pogués debatre una moció que posava en qüestió el sentit i l’existència d’aquesta institució. Al·legant motius pressumptament delicitus (possibles injúries, …), es va retirar de l’ordre del dia sota la premisa que podria provocar el processament judicial dels grups que la presentàven. Han passat uns dies, i veient i analitzant com ha anat tot, m’ensumo por, molta por i joc brut, molt joc brut, sols pel fet de no atrevir-se a mullar-se sobre el tema.

Mentrestant, al país veí i a casa nostra, la majoria de veus polítiques lloaven la figura d’un ministre franquista amb una ideologia clarament feixista que, aquest també, ha mort al llit a punt de fer 90 anys. Curiosa paradoxa: es prohibeix debatre sobre una figura que simbolitza el relleu institucional del franquisme mentre es posa com a exemple de demòcrata un personatge responsable directe de multitud de morts, assassinats i desaparicions.

“Recorda-ho tu i recorda-ho als altres”. Avui, aquests versos de Cernuda retronen amb força mentre encara ressonen les veus indignes de tots aquelles persones públiques que lloen la figura del ministre franquista Manuel Fraga i tot allò que va representar. Fa vergonya sentir i llegir com se’l presenta com a peça clau en la “transició” cap a la democràcia, com  alguns són capaços de titllar de “petites anècdotes” els crims que va cometre. Que ens ha agafat a tots plegats un atac d’amnèsia col·lectiva sota l’excusa del “políticament correcte” ?.

Fa vergonya ser i viure en un lloc on es lloa franquistes, feixistes i assassins “reciclats” i es mira cap una altra banda quan es parla de recuperar la memoria histórica.

Fa vergonya ser i viure en un lloc que no para de repetir que ETA ha de demanar perdó a totes les seves víctimes mentre parla d’aquest personatge com a exemplar quan no tan sols mai ha demanat perdó per tots els crims que va cometre, sinó que sempre s’ha sentit orgullós del seu “passat” feixista.

En qualsevol país normal, avui es recordaria a totes les persones que, durant tants i tants anys, foren assassinades amb el permís d’aquest personatge. Parlarien dels morts de Gasteiz, de l’estudiant Enrique Ruano, de Salvador Puig  Antich, dels morts de Montejurra, de les dones dels miners asturians torturades, i de tants i tants d’altres.
Però no tot és foscor enmig de tanta misèria. Aquest més de gener, la justícia argentina ha reactivat les investigacions sobre els crims del franquisme. S’hi parla de Manuel  Fraga, d’afusellaments, d’empresonaments, de camps de concentració, d’exili, de greus violacions de drets humans, d’assassinats de treballadors … Al cap i a la fí, tot resta escrit sempre en algun lloc, i la història és plena de fets i cites que aquest personatge s’emporta a la tomba, i que va repetir fins poc abans de morir. Cap penediment de res i lloances cap a la seva figura. Quina vergonya !
Jo, per si de cas, el diumenge a la nit vaig brindar amb cava a la salut dels familiars dels fills i filles assassinades per aquest feixista i no vaig dubtar ni un moment en pensar que som, sens dubte, una mica més lliures

dissabte, 3 de setembre del 2011

Ells es posen les medalles i aquí les escorrialles !!


Tants anys parlant de constitucions espanyoles, de la seva impossibilitat de reforma, d’intentar fer-nos entendre que era i és un exemple de democràcia i ara resulta que tot era una gran mentida. Podriem dir allò que “nosaltres ja fa molt de temps que ho diem !”, però va bé que de cop i volta, quasi sense avisar, ens vagin clavant plantofades d’aquesta mena. És allò de quantes més garrotades millor, a veure si ens anem despertant …
D’un dia per l’altre, amb “nocturnitat i alevosia” que diria aquell, els espanyols de dretes i els espanyols “d’esquerres” es posen d’acord i, en nom del “cal fer front a la crisi”, es posen d’acord per tal de modificar alguns dels articles de la constitució espanyola.
No penso entrar a valorar si el què han decidit pot ser positiu o negatiu per Catalunya. De fet, crec que sobren els comentaris. Tampoc vull valorar si allò necessari per tal de modificar-la seria un referèndum.
Només crec que el què ha passat, el què està passant, ens hauria de fer obrir els ulls als catalans i catalanes, ens hauria de fer veure els anys que fa que formem part d’aquesta farsa. Sí: ara ja tenim clar quí marca les normes i quí les modifica al seu gust, si és que ens n’haviem oblidat en algun moment.
Jo, la constitució espanyola, ni la vull reformar ni la vull modificar. Senzillement no és la meva i no la legitimo. Des de la seva primera pàgina fins l’última n’estic convençut que és dels llibres més útils per encendre fogueres de Sant Joan. Tinc molt clar quin és el meu país i que allò que ens cal és una constitució pròpia. Posem-nos-hi i no caiguem de quatre potes en els paranys que ens van posant de manera cíclica aquells que volen que ens acontentem amb les quatre molles en lloc de tenir el pa sencer.

La poció màgica de la unitat de l’independentisme


Sabeu què ? Ja fa força temps que, des de certs sectors de l’independentisme, hi ha tot un seguit de gent que no para de dir-me que “allò que realment  importa és la unitat de l’independentisme”, que “hem d’anar tots junts si volem  aconseguir alguna cosa”, que “l’independentisme no n’entén d’esquerres i dretes”, …
Jo els escolto atent i, a la vegada, pens per dins que tot plegat és un xic estrany. Formo part d’un projecte polític que es diu Candidatura d’Unitat Popular (CUP) i, en canvi, em diuen i m’acusen de voler anar sol, de no voler tenir ningú al costat, de ser un “sectari” a nivell polític. Però miro al meu voltant i veig que el projecte polític en el que crec, aquell que entén que l’independentisme és també un procés de transformació social, cada cop aglutina a més gent, més entitats, més col·lectius, més persones. Veig com, treballant colze a colze des de la base i amb naturalitat, s’han anat introduïnt en l’independentisme gent que fins fa poc no formaven part del nostre món ideològic.
Els segueixo escoltant amb atenció, llegeixo els seus articles i manifestos, em miro les seves convocatòries i activitats i me’ls segueixo mirant estranyat. Jo també tinc memòria i ulls a la cara sabeu ? I veig que moltes de les persones que avui donen lliçons d’unitat, et parlen des d’una suposada posició de superioritat i maquinen estratègies unitàries són aquelles que més han contribuït a la desunió de tot plegat.
Aquest és un article personal, la veritat. No és la opinió de la CUP. És la meva, però tenia moltes ganes de dir, des de fa temps, que la gent que formem part de la CUP no som gent estranya a qui agradi anar sols pels llocs. El que sí que som, crec, és gent que concep l’independentisme com una opció política que aglutina alliberament nacional i alliberament social. Som gent que creiem que la unitat no es crea a partir d’intentar ajuntar bolets sorgits únicament perquè alguns i algunes puguin desenvolupar el seu ego personal. Som gent que, crec honestament, fem pedagogia independentista treballant des de la base, des del fet de desenvolupar una política arrelada al poble que faci créixer arrels consistents. Estic convençut que la CUP i les persones que en formem part seguirem trobant-nos amb altres independentistes quan toqui arramengar-se per treballar per objectius concrets i transversals, com van fer per les consultes i com hem fet per tantes altres iniciatives. Mentrestant, m’agradaria dir que la nostra manera d’entendre i treballar per l’independentisme és tant legítima com qualsevol altra, i que si no creiem en determinats projectes “unitaris” sense ideologia no és perquè siguem molt purs. És molt més senzill: tenim un projecte i unprograma polític que volem portar a terme obrint-lo al màxim de persones possible i que volem fer viable a base d’anar creant un teixit social ben consolidat.
Segurement hi ha d’altres maneres  més ràpides d’assolir la independència dels Països Catalans (perquè la gent que formem part de la CUP creiem en això dels Països Catalans sabeu ?). Nosaltres ja fa molt de temps que vam optar per un camí que cada cop aglutina a més gent, uneix a més gent. No sé si és millor o pitjor que d’altres. Senzillament és el que hem triat i pel que hem optat.
Ei, i tot des del bon rotllo, eh !!