PROU ATACS AL CATALÀ !!

La nova llei del cinema que es vol portar a votació al Parlament de Catalunya planteja, entre moltes d’altres coses, que el percentatge de pel·lícules doblades al català que s’emetin als cinemes de casa nostra ha de ser, com a mínim, del 50%. Intenta reparar, d’aquesta manera, una injusticia histórica que ens ensenya que el percentatge de pel·lícules en català que es poden veure a Catalunya no supera el 5% i que, quan optes per intentar veure cinema en la teva llengua, has d’anar a buscar una sala d’algun carrer perdut que ves a saber a quina hora l’emet. Sobte i fa riure, davant d’això, sentir parlar d”imposició lingüística del català”, i encara sobte més no sentir a ningú més que als de sempre sortir a defensar que a Catalunya es pugui veure cinema en català amb normalitat, si és que el 50% vol dir normalitat !.

Les grans multinacionals del món del cinema han agafat la mà als qui històricament han atacat el català a casa nostra i han assegurat que això provocarà que el negoci de les sales de cinema entri en un forat negre del qual no se’n sortiran. Per intentar aturar l’aplicació de la llei ja ens han regalat una vaga (on són els sindicats catalans ??) i, des de fa uns diez, ens passen uns anuncis molt “edificants” avisant-nos de l’horror de veure cinema en català i del mal que això pot fer al món del cinema.

Des de la CUP de Sant Cugat volem denunciar la demagògia de les grans multinacionals, que s’escuden en la qüestió de la llengua per intentar amagar els veritables motius de la crisi de públic que viuen avui les sales de cinemes (preus, baixades de pel·lícules per internet, …).

També volem deixar molt clar que la situació ideal del cinema és, evidentment, poder veure les pel·lícules en la seva versió original. Com que això, de moment, no és així, demanem que es tingui molt clar on ens trobem i quina és la llengua pròpia de Catalunya.

És per això que exigim que s’apliqui la llei sense que el govern tingui la temptació de cedir ni un mil·límetre al xantatge de les multinacionals, i que potenciï el cinema català fins a les últimes conseqüències, ja que entenem que és un tipus d’art que pot ajudar molt a internacionalitzar la cultura catalana.

I, per últim, animem a tothom a anar a veure cinema en català sempre que sigui pñossible i que ningú s’estalviï una sonora xiulada cada cop que vegi un d’aquests anuncis en alguna de les sales de cinema de casa nostra. La llengua es defensa i es potencia d’una manera molt simple: usant-la i deixant molt clar a les persones qie l’ataquen que sempre ens trobaran a l’altre costat de la trinxera.

Són les “petites coses” …

Em costa fer una valoració de l’any que acabem de deixar enrere. I em costa perquè em fa la impressió que vivim en la ciutat paradís del “mai no passa res”. Tot té un gris tant monòton que se’m fa difícil trovar un fet destacable. Així és com han volgut que sigui Sant Cugat, això és el que hi ha.

És evident que hi ha notícies i fets importants i destacables, però la majoria són pompositat, duren un temps en l’ebullició de la premsa i del dia dia i segueixen fent sense que, aparentment, la gent sembla que en faci massa cas. Ja ens ho trobarem quan els tinguem a sobre ! I molts seran aquest any que acabem d’estrenar !

Com que em costa parlar de temes “importants” (per quí ?, per què ?, quí ho marca ?, sota quins paràmetres ?, en funció de què ?), parlaré de les “petites coses” que aquest 2008 han passat a Sant Cugat i que sembla que cada cop interessa fer-les més petites, a veure si el 2009 aconseguim que algunes d’elles ja no es facin. No oblideu, però, que les “petites coses” són les que mantenen viva la ciutat, són les que ens conformen, ens donen contingut, creen interacció, relacions, …Quan ja no hi siguin, les trobarem a faltar. Quan la pompositat ens acabi d’engolir, ens la voldrem treure de sobre i ja no sabrem com fer-ho.

Que les “petites coses” no surten a la prensa o que quan hi surten és en un racó i tan sols un dia ? Evident. D’això es tracta ! Però les “petites coses” també passen, tant si són negatives com si són positives. Tenen noms, cognoms i una història darrere, i hem d’aconseguir que surtin a la llum.

El Quinto que cada any organitzen els del Casal Popular La Guitza , que mou una munió de gent i que cada cop es troba amb més traves burocràtiques per tirar endavant; les barraques de la festa major i la foscor que rodeja l’actitud policial cap uns joves que han rebut una condemna de sis mesos de presó de forma totalment arbitrària; la Maria, que no para de treballar sense demanar res a canvi; les poques activitats que deixen fer a l’aire lliure quan es pon el sol a la nostra ciutat, no fas cas que algú no pogués descansar; les entitats, organitzacions i col·lectius i la seva feina diària per, any rera any, tirar endavant; els preus de l’habitatge i l’especulació enfront de la feina de l’Assemblea Popular per l’Habitatge; els mil i un problemes amb què s’han trobat l’Eugeni i la Núria un cop els hi han donat el pis de protecció oficial que els hi va tocar (ànims, que ja s’acaba !); la manca d’espais d’oci cèntrics que facin que la nostra ciutat sigui més viva, alegra i dinàmica; la burocràcia administrativa que et fa deixar de tenir ganes d’organitzar qualsevol activitat; la panxa de la Laia, que continua creixent fins que arribi el mes de març i el petit Nolasc tregui el cap per dir-nos hola; la ridícula presència del català als cinemes de la nostra ciutat; la lluita del petit Bernat per tirar endavant, que hauria de fer que els grans obríssim els ulls quan ens queixem de depèn quines coses; la Flama del Canigó i la poca trascendència que es dóna a un fet que en d’altres ciutats és una festassa; el Miquel, sempre capficat per vigilar que el del seu voltant vagi bé i cuidant-se massa poc d’ell mateix; la Festa de Tardor, que va molt més enllà de les paradetes del primer diumenge de novembre i que estaría bé que, algun any, ens fes reflexionar una mica a tots plegats; la iaia Cinta, que torna a estar fresca com una rosa i amb ganes de seguir donant guerra; les queixes d’alguns veïns i veïnes de Sant Cugat pel soroll (??) que hi ha determinades dates de l’any a la ciutat, amb l’excessiu cas que se’ls hi fa des de l’administració; l’estrena de dos balls preciosos del Grup Mediterrània inspirats en dues cançons de Maria del Mar Bonet i Lluís Llach; l’empetitiment cada cop més evident i progressiu del comerç local de la nostra ciutat; les dificultats de l’Aniol per trobar feina, que segur que ben aviat tindran solució …

Les grans notícies les deixo pels que es preocupen que les sapiguem amb la intenció que oblidem “aquestes petites coses” …