Violències i solucions

Tinc el costum, no ser si bo o dolent, d'escoltar la ràdio moltes estones del dia. I sempre, o gairebé sempre, RAC 1. Tampoc sé si és una bona tria tenint en compte el molt d'esquerres i independentistes que són aquests del Grup Godó. Però bé, tothom té contradiccions en aquesta vida...


Els dijous, a la tertúlia política dels matins del Basté, hi acostumen a coincidir en Vicenç Sanchis, en Jordi Barbeta, en Rafael Nadal i na Gemma Galdon. El tres contra una acostuma a ser demolidor, amb molts moments que crec que sobrepassen la ratlla de la mala educació. De fet, si jo fos la Gemma Galdon, més d'una vegada sortiria de la tertúlia per anar directament al psiquiatra, a comprovar si les meves opinions són de persona desequilibrada i neuròtica.
Doncs bé, aquest últim dijous el debat girava al voltant del que és i el que no és violència, de quina s'ha de condemnar i quina no, de si una és dolenta de per sí i l’altre no, etcètera. Un debat molt oportú pels dies que corren. Van intentar dur-la en un atzucac de difícil sortida, però crec que ho va fer prou bé. No la deixaven parlar massa (cosa habitual) i potser es va veure obligada a no ser a temps de dir coses que de ben segur tenia ganes de dir. Com que és una suposició meva, vaig a intentar ajudar-la.
Voleu que parlem de violència? Fem-ho, però amb totes les cartes sobre la taula, sense embuts, sense visions apriorístiques, buscant-ne les causes, els perquès i les conseqüències. Vaja, si és que tenim ganes de resoldre-ho.
Potser és qüestió de posar en una balança la violència implícita que, per un cantó, crec que hi ha darrere dels desnonaments; darrere les hipoteques escombraries que els bancs han col·locat sabent que mai es podrien pagar; darrere dels sous obcens de molts banquers que s'embutxaquen fortunes mentre veuen com sota seu creix la misèria; darrere de lleis com la de l’amnistia fiscal, la de la reforma laboral, la d'immigració, la de partits o de les que provoquen que el català estigui tocat de mort a moltes zones de la nostra nació; darrere del fet de veure com el país és ple de Millets que passegen tranquil·lament pels carrers. I a l'altra cantó de la balança hi posem la violència explícita que des d'alguns sectors de la societat es genera com a resposta a tot això que he comentat.
Jo tinc molt clar, claríssim, que la violència explícita no ens durà a trobar sortides ni solucions a la violència implícita amagada sota molts aspectes de la societat actual. Però, de la mateixa manera, també tinc molt clar que tot té unes causes, uns perquès, que no tot és delinqüència gratuïta, i que si creiem que que les mesures policials acabaren amb el descontentament cada cop més creixent, ens equivoquem. Digueu-me mal pensat, però em costa molt creure en la bondat dels Mossos d’Esquadra. Ni que sigui per experiència personal…