Ja n’hi ha prou !

Podríem seure a la cadira, parar la orella i, si vulguéssim, estaríem rient fins l’any que ve. Escoltar el que diuen les veus del nacionalisme espanyol sobre la situació del català i l’espanyol a casa nostra podria fer riure. És cert. Però també és ben cert que ells hi van sense aturar-se i tenen molt clar l’objectiu final.

Si nosaltres volem donar respostes, per desgràcia, no podem asseure’ns a la cadira i esclafir de riure, per molt que el que diguin en sigui motiu. També ens hem d’aixecar i anar-hi, anar-hi i anar-hi. Sense compexos i “sense aturador”, que diria aquell. L’excusa, ara, ha estat la llei d’educació que s’acaba d’aprovar. Abans havia estat la llei de normalització lingüística, TV3, …

Quan les veus que parlen de la desaparició de l’espanyol a Catalunya i de la supremacia del del català vénen d’Espanya, la resposta hauria de ser senzilla: ni cas. Sempre he pensat que fer padagogia amb determinats temes és inútil. Aquí en som especialistes, però és que intentar fer pedagogia amb algú que et vol aniquilar culturalment no és inútil, és massoquisme pur i dur.

Si les veus provenen de dins de casa nostra, ja és hora que els hi diguem que tots plegats ens treguem les caretes. Voler jugar el paper de víctima quan saps que no és real vol dir manipular. La seva percepció és claríssima: som a Espanya i, per tant, l’espanyol hauria de ser al mateix nivell, com a mínim, que el català. Quanta demagògia amaga aquesta opinió que farceixen de paraules com “llibertat” i “democràcia”. Però més val tenir-ho clar per saber amb quí ens enfrontem i quines eines hem d’usar per contrarestar la seva bilis. Jo, si volen, em trec la careta sense cap vergonya i els hi dic que l’espanyol, a casa nostra, hauria de ser estudiat i ensenyat com ho poden ser l’anglès, el francès o el xinès.

Tinc una amiga que vol portar la seva canalla a veure la tercera part de la recent estrenada tercera part de “L’edat del gel”. Vol que la vegin en català i, oh sorpresa !, a Sant Cugat no la potas veure si no és en espanyol. Haurà d’anar a Sabadell o Terrassa, i veure-la en una sala molt concreta i en unes hores molt concretes. Tampoc ens pensem que les nostres ciutats veïnes són la panacea !

Els exemples podrien omplir tots els cabassos que vulguem i no hi hauria prous pàgines en aquest diari si comencem a enumerar-los.

Per tant, tapem-nos les orelles davant de determinades opinions, aixequem-nos de la cadira i anem-hi sense retrocedir ni aturar-nos, que el tema és molt més seriós del que sembla.