Per què sempre se’ns moren els bons ?

L’últim cop que va ser al Terra Dolça, ara fa uns cinc mesos, res feia pensar que li faltava poc per deixar-nos. Érem pocs, amb prou feines una vintena, però ens va donar, un cop més, una lliçó magistral del que significa una llengua (en aquest cas, la nostra). Pels cops que vaig parlar amb ell per telèfon per tal de concertar el dia de la xerrada i per la visita que aquell dia ens va fer, de seguida em vaig endur una sensació que crec que és molt real: en Joan Solà era un homenot amb totes les de la llei. Tot i ser molt conscient del carisma que desprenia i dels silencis d’admiració que hi havia cada cop que obria la boca, tenia una virtut grandiosa: li agradava escoltar, copsar les opinions de la gent i fer participar a tothom de la xerrada. En Joan Solà era i és el filòleg i lingüista del poble, algú que provenia de la base i que d’allà no es va voler moure mai. I des d’allà ha sabut fer-nos entendre com n’és d’important defensar el català si volem defensar el país i com n’és d’important defensar el país si volem defensar el català. Sentir-li explicar amb la senzillesa d’un sol exemple què significa parlar una llengua i no una altra fa entendre, a qui realment ho vol entendre, que la desaparició d’una parla equival a la desaparició d’una manera d’entendre el món. Jo em vaig quedar amb l’exemple de la diferencia entre caixa i capsa, però n’hi ha un munt.

Ens va deixar el dia que no sé quin carai de tribunal espanyol donava la raó al partido popular i obligava a què els ajuntaments de Barcelona i Lleida no poguessin utilizar el català com a llengua preferent en les seves relacions administratives. Ens va deixar el dia que el català moria una mica més. Escoltant la Patricia Gabancho en una tertúlia el dia després de la seva mort, deia una cosa molt certa: mala senyal quan un filòleg mort preocupat.

És feina nostra, doncs, aconseguir desterrar les preocupacions del mestre. Ell s’hi va esforçar al llarg de tota la seva vida des de les aules, des de les sales d’actes i des dels seus llibres, i va fer caure la cara de vergonya a tots els polítics el dia que, des del paraninf del Parlament, els hi va explicitar a la cara l’única sortida possible i viable si volem que el català tingui futur.

El dia del seu funeral, a la Universitat de Barcelona, el seu net deixava molt clar, per si algú encara no ho havia entès, que si eren allà era perquè el Palau de la Generalitat i els que l’habiten no tenien dret a retre cap honor a una persona a quí tenien oblidada. El dia del seu funeral, una senyora, de manera espontània, es va posar a entonar Els Segadors i tothom, absolutament tothom, la va seguir. Llengua i país, país i llengua: una simbiosi que alguns intenten destruïr amagant-se sota la demagògia del bilingüisme i la llibertat.

Aquest darrer dissabte d’octubre, una altra institució del nostre país, segurement la més important, cometia un altre oblit imperdonable: el Barça ens va regalar cinc gols però se’n va oblidar d’un sisè, i no va recordar en Joan Solà amb un més que merescut minut de silenci abans de començar el partit.

La llista de greuges, com poden veure, no sé si la podriem acabar mai. Ens queda doncs, a la societat civil, fer que tota la feina i l’obra d’en Joan Solà no sols no mori mai, sinó que serveixi per aconseguir allò que és bàsic i indispensable per la supervivència d’una llengua: que s’usi sense complexes a tot arreu.