Són les “petites coses” …

Em costa fer una valoració de l’any que acabem de deixar enrere. I em costa perquè em fa la impressió que vivim en la ciutat paradís del “mai no passa res”. Tot té un gris tant monòton que se’m fa difícil trovar un fet destacable. Així és com han volgut que sigui Sant Cugat, això és el que hi ha.

És evident que hi ha notícies i fets importants i destacables, però la majoria són pompositat, duren un temps en l’ebullició de la premsa i del dia dia i segueixen fent sense que, aparentment, la gent sembla que en faci massa cas. Ja ens ho trobarem quan els tinguem a sobre ! I molts seran aquest any que acabem d’estrenar !

Com que em costa parlar de temes “importants” (per quí ?, per què ?, quí ho marca ?, sota quins paràmetres ?, en funció de què ?), parlaré de les “petites coses” que aquest 2008 han passat a Sant Cugat i que sembla que cada cop interessa fer-les més petites, a veure si el 2009 aconseguim que algunes d’elles ja no es facin. No oblideu, però, que les “petites coses” són les que mantenen viva la ciutat, són les que ens conformen, ens donen contingut, creen interacció, relacions, …Quan ja no hi siguin, les trobarem a faltar. Quan la pompositat ens acabi d’engolir, ens la voldrem treure de sobre i ja no sabrem com fer-ho.

Que les “petites coses” no surten a la prensa o que quan hi surten és en un racó i tan sols un dia ? Evident. D’això es tracta ! Però les “petites coses” també passen, tant si són negatives com si són positives. Tenen noms, cognoms i una història darrere, i hem d’aconseguir que surtin a la llum.

El Quinto que cada any organitzen els del Casal Popular La Guitza , que mou una munió de gent i que cada cop es troba amb més traves burocràtiques per tirar endavant; les barraques de la festa major i la foscor que rodeja l’actitud policial cap uns joves que han rebut una condemna de sis mesos de presó de forma totalment arbitrària; la Maria, que no para de treballar sense demanar res a canvi; les poques activitats que deixen fer a l’aire lliure quan es pon el sol a la nostra ciutat, no fas cas que algú no pogués descansar; les entitats, organitzacions i col·lectius i la seva feina diària per, any rera any, tirar endavant; els preus de l’habitatge i l’especulació enfront de la feina de l’Assemblea Popular per l’Habitatge; els mil i un problemes amb què s’han trobat l’Eugeni i la Núria un cop els hi han donat el pis de protecció oficial que els hi va tocar (ànims, que ja s’acaba !); la manca d’espais d’oci cèntrics que facin que la nostra ciutat sigui més viva, alegra i dinàmica; la burocràcia administrativa que et fa deixar de tenir ganes d’organitzar qualsevol activitat; la panxa de la Laia, que continua creixent fins que arribi el mes de març i el petit Nolasc tregui el cap per dir-nos hola; la ridícula presència del català als cinemes de la nostra ciutat; la lluita del petit Bernat per tirar endavant, que hauria de fer que els grans obríssim els ulls quan ens queixem de depèn quines coses; la Flama del Canigó i la poca trascendència que es dóna a un fet que en d’altres ciutats és una festassa; el Miquel, sempre capficat per vigilar que el del seu voltant vagi bé i cuidant-se massa poc d’ell mateix; la Festa de Tardor, que va molt més enllà de les paradetes del primer diumenge de novembre i que estaría bé que, algun any, ens fes reflexionar una mica a tots plegats; la iaia Cinta, que torna a estar fresca com una rosa i amb ganes de seguir donant guerra; les queixes d’alguns veïns i veïnes de Sant Cugat pel soroll (??) que hi ha determinades dates de l’any a la ciutat, amb l’excessiu cas que se’ls hi fa des de l’administració; l’estrena de dos balls preciosos del Grup Mediterrània inspirats en dues cançons de Maria del Mar Bonet i Lluís Llach; l’empetitiment cada cop més evident i progressiu del comerç local de la nostra ciutat; les dificultats de l’Aniol per trobar feina, que segur que ben aviat tindran solució …

Les grans notícies les deixo pels que es preocupen que les sapiguem amb la intenció que oblidem “aquestes petites coses” …