No sóc barceloní. De fet, visc a vint minuts de Barcelona i, si puc, evito anar-hi a no ser que sigui imprescindible. Però crec que el què ha passat aquest 10 d’abril ens obliga a ser sincers i honestos: Barcelona ens ha donat una lliçó sobre què significa ser la capital d’un país. No ho hem d’amagar. Crec que parlo en boca de molts i moltes quan dic que ens feia por pensar què podia passar en la darrera consulta. Deixar el “carro gros” per l’últim dia, tenint en compte que ens trobàvem davant d’un procés que ja feia molt que havia començat i que alguns volien matar ja fa temps, semblava un suïcidi. Però la societat civil i el teixit social de Barcelona ha fet una feina impressionant i ha aconseguit situar el percentatge de participació al llindar del 20%. Aconseguir aquests resultats sense mitjans ni diners i amb moltes traves administratives és, sense cap mena de dubte, un èxit espectacular. Sóc dels que pensen que l’èxit de les consultes és que es facin. Amb això, més enllà de la participació, ja em dóno per satisfet. Organitzar-ho suposa crear cohesió social a totes les ciutats i pobles, mobilitzar entitats i col·lectius, tenir repercussió internacional i situar el debat sobre la taula sense embuts. Si, a sobre, la participació és bona, molt millor. I si, a sobre, la participació és més que digne en una ciutat tant gran com Barcelona, tot plegat ja és massa.
Felicitar de veritat a tota la gent que ha treballat a Barcelona per assolir aquesta fita, felicitar-nos com a país perquè demostra que som vius, ben vius, i dir a tota aquella gent que no para de bramar que no cal que es preocupin, que ho poden seguir fent. Quant més cridin, quant més repeteixin que tot plegat és un fracàs, voldrà dir que som més a prop de guanyar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada