Vergonya, cavallers, vergonya …

Aquest passat dilluns es va aprovar al Ple Municipal una moció d’ajut a les famílies nombroses. I sí, és cert, es va decidir recolzar a la família més nombrosa i que rep més ajuts de tot l’estat: la família borbònica espanyola. I es va decidir per omissió, per prohibir que es pogués debatre una moció que posava en qüestió el sentit i l’existència d’aquesta institució. Al·legant motius pressumptament delicitus (possibles injúries, …), es va retirar de l’ordre del dia sota la premisa que podria provocar el processament judicial dels grups que la presentàven. Han passat uns dies, i veient i analitzant com ha anat tot, m’ensumo por, molta por i joc brut, molt joc brut, sols pel fet de no atrevir-se a mullar-se sobre el tema.

Mentrestant, al país veí i a casa nostra, la majoria de veus polítiques lloaven la figura d’un ministre franquista amb una ideologia clarament feixista que, aquest també, ha mort al llit a punt de fer 90 anys. Curiosa paradoxa: es prohibeix debatre sobre una figura que simbolitza el relleu institucional del franquisme mentre es posa com a exemple de demòcrata un personatge responsable directe de multitud de morts, assassinats i desaparicions.

“Recorda-ho tu i recorda-ho als altres”. Avui, aquests versos de Cernuda retronen amb força mentre encara ressonen les veus indignes de tots aquelles persones públiques que lloen la figura del ministre franquista Manuel Fraga i tot allò que va representar. Fa vergonya sentir i llegir com se’l presenta com a peça clau en la “transició” cap a la democràcia, com  alguns són capaços de titllar de “petites anècdotes” els crims que va cometre. Que ens ha agafat a tots plegats un atac d’amnèsia col·lectiva sota l’excusa del “políticament correcte” ?.

Fa vergonya ser i viure en un lloc on es lloa franquistes, feixistes i assassins “reciclats” i es mira cap una altra banda quan es parla de recuperar la memoria histórica.

Fa vergonya ser i viure en un lloc que no para de repetir que ETA ha de demanar perdó a totes les seves víctimes mentre parla d’aquest personatge com a exemplar quan no tan sols mai ha demanat perdó per tots els crims que va cometre, sinó que sempre s’ha sentit orgullós del seu “passat” feixista.

En qualsevol país normal, avui es recordaria a totes les persones que, durant tants i tants anys, foren assassinades amb el permís d’aquest personatge. Parlarien dels morts de Gasteiz, de l’estudiant Enrique Ruano, de Salvador Puig  Antich, dels morts de Montejurra, de les dones dels miners asturians torturades, i de tants i tants d’altres.

Però no tot és foscor enmig de tanta misèria. Aquest més de gener, la justícia argentina ha reactivat les investigacions sobre els crims del franquisme. S’hi parla de Manuel  Fraga, d’afusellaments, d’empresonaments, de camps de concentració, d’exili, de greus violacions de drets humans, d’assassinats de treballadors … Al cap i a la fí, tot resta escrit sempre en algun lloc, i la història és plena de fets i cites que aquest personatge s’emporta a la tomba, i que va repetir fins poc abans de morir. Cap penediment de res i lloances cap a la seva figura. Quina vergonya !

Jo, per si de cas, el diumenge a la nit vaig brindar amb cava a la salut dels familiars dels fills i filles assassinades per aquest feixista i no vaig dubtar ni un moment en pensar que som, sens dubte, una mica més lliures