En Roger Palà té tota la raó del món: això és fer política …

Feia molts dies que li donava voltes al fet de com escriure un article que girés al voltant de com entenc  que ha de ser i com s’ha de desenvolupar la política des de l’esquerra transformadora. Em costava poder explicar amb paraules concises quin camí crec que ha de prendre l’opció política en la que ja fa anys que milito. De fet, formo part d’un món polític en el que cal anar molt en compte sobre com dir les coses: la línea entre ser considerat un “revolucionari” o un “reformista” és molt fina … De cop un bon dia, tot llegint la Directa, vaig topar amb un article del Roger Palà que vaig trobar que reflecteix perfectament allò que volia dir. I com que sempre he pensat que copiar allò que t’agrada és molt lícit, aquí va, sense demanar-li permís ni haver-li consultat …

L’edat adulta (Roger Palà, periodista)

“Al llarg dels anys, he arribat a una conclusió: les persones que militen en allò que podriem anomenar –citant At Versaris- l’esquerra de l’esquerra es podrien classificar en dues categories. És difícil sintetizar la idea i crec que ho faré de manera maniquea –i demano disculpes per avançat-, però ho podríem resumir dient que hi ha gent que construeix i gent que destrueix. Tant els constructius com els destructius tenen les seves raons. D’entrada, els uneix la voluntat de transformar un sistema que consideren injust, si no criminal. Vaja: que tot el que fan ho fan perquè creuen de cor que és el millor que poden fer. Difereixen, això sí, en l’estratègia.

Els constructius volen visualitzant alternatives en clau positiva: aquella cooperativa de consum, aquell grup de música del rotllo, aquella revista alternativa de barri… Els destructius posen èmfasi en aquelles situacions en què el conflicte amb el poder es manifesta de forma més  gràfica: càrregues policials, fosques operacions repressives, accions directes. Cal dir, també, que molt sovint trobem persones que participen d’aquestes dues sensibilitats i miren de combinar-les. Una tasca difícil. Ja fa anys que crec  que la via constructiva és la més eficaç per ampliar la base social i que l’altra ens manté ancorats en una mena d’adolescència política que ens fa relativament inofensius. Si algún dia volem ser perillosos de debò, haurem de dicidir-nos a entrar d’una vegada en l’edat adulta. Això no vol dir moderar-se, canviar de jaqueta o deixar de denunciar la repressió política. Vol dir saber llegar el momento actual i tenir clar que l’eix de treball ha de ser un altre: el d’enfortir les alternatives en clau positiva que avancen i es consoliden, sovint discretes i lluny del focus mediàtic. Vol dir, també, fer-nos més plurals. Ser conscients que la nostra ideologia és prou consistent per mirar d’igual a igual qualsevol de les propostes amb qui compartim espai en tota l’amplitud de l’esquerra. Ser prou intel·ligents per assumir que no tenim la raó en tot ni la tindrem mai  i que és imprescindible contaminar-se de tota la gent que lluita per canviar l’estat de les coses, des dels més purs fins als més integrats. Vol dir, en el fons, mirar-se la lluita –i la vida- amb prespectiva i certa il·lusió. Que ja som massa grans per tirar la tovallola.”

No et conec Roger, més enllà de llegir allò que escrius, però gràcies !